dimecres, 2 de juliol de 2008

Radical Spaniards attacked a Valencia Cultural house/ Agressió al Casal per part d'Espanyols radicals

(English Version below)


La nit del diumenge, 29 de juny després del partit Espanya-Alemanya, un grup de 7 feixistes-espanyols cap rapats algúns d'ells i amb banderes anticonstitucinals “franquistes” i altres de ideologia nazi segons els veïns, van trencar la persiana metálica de la porta principal del Casal Jaume I d'Elx.

Davant d’aquesta nova agressió, demanem a l’Ajuntament d'Elx, per a que assumisquen de manera efectiva les seues respectives responsabilitats per garantir el lliure dret de reunió i d’associació dels ciutadans, sense que es vegen molestats en les seues activitats per agressions antidemocràtiques. I, alhora, fem una crida a les forces polítiques democràtiques i a les entitats ciutadanes de tota mena, per a que manifesten públicament la seua condemna, i exigisquen que fets com aquests no es tornen a repetir, ni a la seu d’Acció Cultural a la ciudad d'Elx, ni a la de cap altra entitat, siga de la ideologia que siga.

No són fets aïllats, sinó que responen a l'explosió d'un problema latent a Elx, la comarca i a tot el País Valencià causat per aquests grups organitzats, les conseqüències del qual patim des de fa diversos anys.

La nostra ferma crítica a les administracions públiques, totes, per no haver sabut tractar el tema en la seua compleixitat i magnitud.

Demanem el seguiment i la investigació de les agressions, dels agressors i dels grups feixistes organitzats, i l'adopció de les pertinents actuacions per tal d'acabar amb la impunitat amb què actuen en l'actualitat aquests grups.

Donem les gràcies a tots els veïns que ens estan donant suport, ja que entenem que el feixisme és un problema que ens afecta a tots i a totes.

A pesar d'aquests atacs, el nostre Casal avança sense compleixos i és imparable.

Una abraçada
Agustí Agulló
(delegat d' ACPV a Elx)



Radical Spaniards attacked a Valencia Cultural house

The night of Sunday, 29 June after the Spain-Germany match|party, a group of 7 fascists-Spaniards with shaved heads, and with anticonstitucinals "pro-Franco and Hitler" flags according to the neighbours, broke the blind of the Valencian Cultural House" Jaume I of Elx"

In the face of this new aggression, we ask the Council of Elx, to take their responsibilities seriously to guarantee the free right of assembly and of association of the citizens, without being harassed by antidemocratic aggressions. We also make a call to the all the political parties and civic entities of every kind, to condemn publicly the mentioned acts, and to stop them, either in our Cultural House or any other identity of any kind.

They are not isolated acts, but the explosion of a late problem in Elx, the region and in all the País Valencian Country, caused by these organized pro-Spanish groups, the consequences of which we have been suffering since several years ago.

Our firm criticism to the public administrations, all, for not having known how to treat the problem in its complexity and magnitude.

We ask for the follow-up and the investigation of the aggression, of the aggressors of the organized Spanish fascist groups, and the adoption of the pertinent performances in order to end with the impunity with which they operate in the present.

We thank to all neighbours who are giving us support, since we understand that the fascism is a problem that affects us in all and in all.


Despite these aggressions, the Cultural Houses is advancing without complexes and is unstoppable.

Una abraçada
Agustí Agulló
(delegat d' ACPV a Elx)

dissabte, 28 de juny de 2008

Miquel Pujado at the Tobacco Factory


(Message in Catalan below)


Tomorrow Sunday the 29th at 21:00 at the Tobacco Factory (Tobacco Factory
Raleigh Road, Southville Bristol BS3 1TF) Catalan folk singer of international fame makes a one-off visit to our stage, while on tour celebrating 25 years of artistic career.
A household name in his country, Miquel delivers a stirring mix of poetry and musicianship.

The act will be introduced by his friend, the international acclaimed Catalan rhapsode based in Bristol, Xavier Panades.

Very seldom, artists from the Catalonian Countries can perform abroad. Hence, this is a unique opportunity to taste the richness to such still unknown culture.

http://www.myspace.com/miquelpujado
http://www.myspace.com/xpanades


Demà diumenge el 29 a les 21:00 a la Tobacco Factory (Carretera de Raleigh, Southville Bristol BS3 1TF) actuara el trobador català de fama internacional Miquel Pujado celebrant 25 anys de carrera artística.
Miquel reparteix una combinació inquietant de poesia, musica, i expressió.

L'acte serà introduït pel seu amic, el rapsode català aclamat internacional, i basat a Bristol, Xavier Panades.

Rarament, els artistes dels Països Catalans poden actuar a l'estranger. Per això, aquesta actuació es un altra pas cap el reconeixement internacional de la nostra riquesa cultural encara tan profundament desconeguda internacionalment.

http://www.myspace.com/miquelpujado
http://www.myspace.com/xpanades

diumenge, 15 de juny de 2008

Et diuen que hi ha llibertat / They tell you that there is freedom


(English version below)

En Xavier d'Edimburg, mes que un poeta, l'esperit reencarnat de Ramon Llull m'ha informat d'un grup de maulet/etas al meu poble han decidit a protestar la mateixa eterna buidor social que vaig patir anys enrere. No per ser joves, no per ser autèntics, perquè volen un futur un l'igualat mes que el benestar social de desigualtats socials siguin la base del nostre poble i país.

Aquesta cançó se la dedico a tots ells des de Bristol i amb tot el meu esperit!

Et diuen que hi ha llibertat

Nou de la nit, al nostre poble
No hi ha esperit, no hi ha brossa
Ni llums de colors, ni una mosca,
No hi ha ningú
No hi ha ningú
No soc ningú

No estàs d'acord amb la situació
Surts als carrers, crides a tots
Pots gemegar, pots queixar-te
Hi ha llibertat
Hi ha llibertat et diuen
Que hi ha llibertat

Continues sentint el buit
No hi ha lluita que continuï
Fredor constant al teu cor
Sens el mon tot mort

Cebes petites costen un euro
Pollastre rostit menjar de ric
Llet de vaca a preu que esgarrapa

No hi ha mes sou
No hi ha mes sou
No tinc mes sou

Nens que no poden llegir
Nens enfarinats que veuen vi
Televisió absurda foc al Montseny
No hi ha futur
No hi ha futur
No tinc futur

Et preguntes el valor
De cridar en Llibertat
Tots el mals socials
Sinó pots canviar l'endemà.


Xavier d'Edimburg, more than a poet, the reincarnated spirit of Ramon Llull has informed me that a group of young people from my village, have decided to protest the same eternal social emptiness that I had suffered some years ago. Not because they are young, or authentic, because they would like a future where social equality more than the social welfare be the base of our village and country.

I dedicate this song to all of them from Bristol with all my spirit:


They tell you that there is freedom


Nine of the night, in our village
There is not spirit, thereis not garbage
Nor lights of colors, not even a fly,
There is not anybody
There is not anybody
I am nobody

You do not agree with the situation
You go out in the streets, shout to everybody
You can moan, you can complain
Thre is freedom
There is freedom they say
There is freedom

You continue feeling emptiness
There is not fight that continues
Constant Coolness in your heart
Feels the world all dead

Small onions cost a euro
Roasted Chicken food of rich man
Cow's Milk at price that scratches
There are not more wages
There arenot more wages
I have no more wages

Children who can not read
Children floured that drink wine
Absurd TV fire in the Montseny
There is no future
There is no future
I do not have future

You ask yourself the value
Of shouting in freedom
Of all social troubles
If you cannot change the following day

dimecres, 5 de març de 2008

Els Països Catalans a L'escola Cabot de Saint Pauls (Bristol, Anglaterra)


El "Rodamón de Palau-Solità i Plegamans" no s'atura", el Català internacional a Bristol segueix donant a conèixer al mon els Països Catalans.

Aquest cas en curtes xerrades a l'escola (nens de sis a dotze anys) Cabot del barri de Saint Pauls a Bristol. Un barri multicultural poblat principalment per anglesos d'origen asiàtic i africà, on l'activitat cultural i musical és la mes dinàmica del sud est d'Anglaterra.


Vestit de Català amb barretina i tot, La primera qüestió del Xavier als nens, era la diferencia entre grups de gents. La resposta era instantània " les seva llengua". Aleshores, introduïa alguns dels aspectes principals de la nostra cultura i acabava llegint el conte del Pere Calders "raspall".

Va ser un moment molt especial experimentar que un conte en Català (traduït a l'anglès) de Pere Calders després de tants anys i patiments d'aquest home, espurnegés l'atenció i imaginació dels nens i nenes d'un col·legit angles tan intensament.

Els nens van bombardejar el Xavier amb preguntes sobre els nens dels Països Catalans, el petit Sala (protagonista de llibre), i el llibre va voltar per les mans de cada nen encuriosits pels dibuixos del mateix.

El Xavier va donar el llibre a l'escola, a mes d'un llistat d'altres contes Catalans traduïts a l'anglès,
a conseqüència del gran reeximent del conte entre els nens i els mestres.




Això demostra que els adults diferencien els humans depenen de les pors que pateixen.
Els que no en tenim nomes veiem adults amb diferent tonalitats de veu i colors anímics.

dimarts, 26 de febrer de 2008

El zoorealisme de la musica Catalana!

(English version below)
El zoorealisme de la musica Catalana!
El premis enderrock 2008 nomes son la punta de l'iceberg de la zoorealitat de la cultura catalana: "la cultura popular del nostre país es inexistent ".
Qualsevol mercat musical que funciona local i internacionalment, com l'Africa, or l'anglès, es per si mateix econòmicament viable es basat en el dinamisme de tres elements: base (grup de bandes i altres elements per produir musics i musica), circuit i mercat.
Com es possible doncs que parlem del "mercat de musica catalana" si fretura tots tres? perquè aquesta existència es totalment virtual, i nomes a traves de marketing es fa conèixer a una particular minoria, massa minoritari de la població. Les discogràfiques catalanes, els concerts d'estiu, la seva aparició en els mitjans de comunicació, son controlats i subvencionats directament per la generalitat de Catalunya. A mes la musica catalana es artificialment exportada a l'exterior, sinó a traves de beques i fires controlades pels mateixos.
El resultat per una autarquia musical. De fet, les opcions de fer concerts i vendre àlbums en català son tan reduïdes i controlades que durant segles sempre veient les mateixes cares velles (i belles) de sempre, i unes noves que mes aviat son mediocres per no fer noca als mencionats. Desgraciadament molts musics catalans per tal de ser professionals emigren cap a altres països, o empren altres llengües com el castellà o l'anglès que simplement arriben a mes gent o tenen un mercat musical real. Contradictòriament aquests últims son normalment marginats, or tractats com "traïdors"...
El gran problema es que els impostos no s'han invertit per crear la cultura popular catalana, en el cas de la musica de potenciar els tres elements esmentats: base, circuit i mercat. Tanmateix la gent fem evident aquest zoorealisme som totalment marginats, no deixant cap esperança que un canvi real es produeixi des de l'actual estructura socio-politica.
No hi ha dubte que s'ha d'agrair que a traves d'aquesta estructura tan deficient la musica ha sobreviscut mes or menys durant aquests temps de transició. I personalment m'agradaria donar el màxim suport als tots humans que han treballat dins aquestes eines culturals per fer possible que almenys avui aquest article parli de canvi i no de començament. La veritat els Catalans (mes que altres cultures dels Països Catalans) no son coneguts per recolzar i animar la seva pròpia cultura...Es clar que excepte Lluís Llach un parell de vegades, cap artista local ha omplert per si sol/ola el Nou Camp. En canvi quan el Bruce Springteen s'acosta per Barcelona omple fins el pal del galliner!
Quina es la solució? Senzillament (difícilment millor dit) crear de de les arrels, des de cadascú, els tres elements esmentats: base, circuit i mercat. Començant creant da cada barri, pobles, suburbi, etc, la base, una banda de musica, com a València, or com les cases d'Andalusia, i fer reunions regularment. Per exemple, demanar als Ajuntaments que us deixin fer un un cop a la setmana micròfons oberts, on la gent pugui fer un parell de cançons.
Qualsevol idea per desenvolupar les tres columnes de la futura cultura popular catalana serà necessària per evitar l'extinció de la nostra identitat ...La resta es mes del mateix...

The zoorealism of the Catalan music!

The enderrock awards 2008 (the main annual Catalan music Awards) is just the tip of the iceberg of the zooreality of the Catalan culture: "the popular culture of our country is inexistent".
Any musical market that works local and internationally, how the English, and is economically viable is based on the dynamism of three elements: base (musical bands and other elements to create music and musicians), circuit and market.
How is it then possible that we speak about the "market of the Catalan music” if it lacks all of the three? Because this existence is totally virtual, and only make known to a particular minority too minoritarian, of the population. The Catalan music discographies, Festivals, its appearance in the media, is totally controlled and subsidized directly by the Catalan government. Moreover, it is hardly exported to the world artificially in the same conditions just mentioned.
The result is a musical autarchy. As a matter of fact, the options to make Catalan concerts and to sell albums is so reduced and controlled, that the same old (and beautiful) faces are always seen for ”centuries” and some new that are mediocre not to interfere with the fame of the formers. Miserably many Catalan musicians in order to become professionals have been having to emigrate abroad, or used other languages like Castilian or the English that reach more people a real musical market. Contradictorily these last are normally either outcast by the power and people, or are mistreated like "betrayers and traitors"...
The great problem is that the taxes have not been invested to create the popular Catalan culture and promote its three mentioned elements. Moreover, the people we make this evident zoorealisme are totally left out, leaving not a single drop of hope for a real change from this totalitarian socio-political structure.
Undoubtedly, it should be thanked that through this structure Catalonian music have sort of survived during this transitional time. And personally I would like to give my great support to all the humans that have worked in these deficient cultural tools to make possible that this article today speaks of change instead of beginning. The truth is that the Catalans (more than other cultures of the Catalan Countries) are not known to back up and animate their own culture sharply... Clearly, except Lluís Llach no local artist has filled a big stadium like the Nou Camp, F. C. Barcelona Stadium in Catalonia. However when Bruce Springsteen approaches Barcelona his tickets are sold within minutes...
What is the solution? Simply to create from the roots, from each one, the three mentioned elements: basis, circuit and market. Beginning from gathering in each neighbourhood, villages, suburb, the basis, of a music bands for teenagers, like in Valencia and Andalusia. Or for example, to ask the Town Councils to let you once a week to set up an open mic, where the people can play couple of songs.
Any idea to develop the three columns of future Catalan popular culture will be necessary to avoid the extinction of our identity... The rest is more of the same...

L'urinal: Mitjans, difusió, poder, oportunitats... (II)

L'urinal: Mitjans, difusió, poder, oportunitats... (II)

dilluns, 18 de febrer de 2008

Entrevista traduïda del Bristol Rocks al Català


QUÈ DIMONIS FA AQUEST PAIO A BRISTOL?

L'entrevista de Bristol Rocks traduïda gracies al Pau de RXI, música compromesa.

La podeu llegiu a:

http://rxi.cat/index.php?subaction=showfull&id=1202892516&archive=&start_from=&ucat=5&

dimarts, 12 de febrer de 2008

Library survives/Biblioteca salvada

En Xavier Panadès, el “Rodamón de Palau” ha estat cabdal en la lluita per aconseguir que finalment la biblioteca local de Marksbury road, al barri de Bedminster no sigui tancada.

La biblioteca es l’únic centre cultural al barri on per exemple els maulets/etes de l’escola Parsons poden, consultar llibres. A mes la biblioteca es un en edifici construït a l’any 1939.

De fet el següent pas es la qualificació de l’esmentat edifici com històric illistat, per garantir que la biblioteca or un centre cultural no desapareixi en aquesta àrea sense equipaments socioculturals.

Recolzant MACA (Marksbury Area Community Association),en el seu discurs el Xavier va subratllar que “nens i nenes sense llibres a les mans son futur adults ignorants”


Xavier Panadès, the "Supertramp of Palau" has been principal in the fight to the closure of Marksbury Road library in the neighbourhood of Bedminster.

The library is the only cultural centre in the neighbourhood where for example children of the nearby school Parsons can consult books. Moreover, the library building constructed in year 1939 has historical importance.

 In fact the following step is to list the building under English Heritage, to guarantee that the library or a cultural centre will not disappear in this area without socio-cultural equipment.

Giving support to MACA (Marksbury Area Community Association), in his speech highlighted that "children and girls without books are future ignorant adults"

dilluns, 7 de gener de 2008

Un article per pensar.

Els dels Casal Jaume I d'Elx m'han passat l'article de sota que es interessant, extranyament perque l'ha escrit un dels abellots politics del Principat de Catalunya!


Un article per pensar. Encara que no tinguem una posició definida sobre la independència de Catalunya, crec que val la pena llegir aquest article, sobretot tenint en compte qui l'escriu i els arguments que es posen damunt la taula. Fa pensar.

DEPENDENCIA O INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA

Alfons López Tena · 15/10/2007 · Público
Tras treinta años de democracia estable, sólidamente anclados en la Unión Europea y el euro, impensables los golpes de Estado, integrados en la globalización y prósperos, es hora de hacer balance sobre si le conviene a Catalunya seguir en España. Salvo efusiones líricas, amenazas gonadales y acusaciones de delirio psiquiátrico (idénticas a las practicadas por la dictadura soviética) no se oye en España argumento alguno que justifique la dependencia de Catalunya. Los unionistas catalanes, salvo una cierta apelación a la resignación y la rutina, tampoco razonan, incluso recurren crecientemente al escarnio y la amenaza, aquí más próximos a los usos de la dictadura maoísta. Es normal esta afasia, que se intenta ocultar bajo abundantes bramidos, pues el fundamento económico de la conveniencia de pertenecer a España ha desaparecido. Ya no es el Estado español quien tiene moneda y determina los tipos de cambio, los tipos de interés y los aranceles de importación y exportación. Ya no hay mercado español, lo ha absorbido el único europeo, y es Bruselas quien toma esas decisiones y se abre a la globalización, con el resultado inevitable de la disminución de la importancia relativa del antiguo mercado protegido: hoy Catalunya vende al resto del Estado menos del 40% de su producción, e importa de allí menos del 35%. A Catalunya la dependencia ya no le es compensada por el acceso privilegiado al mercado español, que además se ha convertido en arriesgado por ser el único en que los productos catalanes son boicoteados por el hecho de serlo (práctica del 21% de los madrileños, según ABC).
Sólo le queda a España un mecanismo de actuación económica, la inversión pública, y los datos y hechos son elocuentes: tras décadas de detraer cada año el 10% del PIB catalán sin invertir en Catalunya (19.200 millones de euros el 2005), se desploman los servicios públicos que gestiona España y llevan su E: RENFE, AENA, REE, ENDESA, etc. ¿Qué reciben los catalanes a cambio del expolio fiscal? Ni siquiera la transparencia, pues los balances fiscales, públicos en la Unión Europea, Alemania o Reino Unido, los ocultan en España tanto los gobiernos del PP como los del PSOE. ¿Qué esconden? Tampoco a la hora de comprar empresas españolas es una ventaja estar en España, pues la toma de control catalana es bloqueada de una u otra manera, y contra ella se blande la Constitución y la xenofobia, que no se invoca frente a OPAs alemanas o italianas.
Al expolio del Estado y la explotación monopolística de los servicios públicos privatizados se añade la penuria de la Generalitat. Baste un dato: tras treinta años de autonomía, y para 7,5 millones de habitantes, el presupuesto catalán es de 32.000 millones de euros.Tras ocho años de autonomía, y para 5 millones de habitantes, el presupuesto escocés es de 46.000 millones de euros. Escocia en ocho años ha conseguido el doble por habitante de lo conseguido por
Catalunya en treinta.
Mal negocio es hoy España para Catalunya: privada de política fiscal, crónicamente objeto de desinversión pública, discriminada hasta en tratados internacionales (esos que firma el Estado español prohibiendo que utilicen el aeropuerto de Barcelona los aviones desde o hacia Toronto, Miami, México, Bangkok, Kuala Lumpur, etc.), boicoteados sus
productos, rechazados sus compradores como extranjeros hostiles, ¿a quién le interesa continuar la dependencia? ¿Alguien podría explicar alguna ventaja comparativa de la dependencia respecto a la independencia? (si puede ser, sin insultar).
El problema de Catalunya se llama España, que se dedica, mediante el aparato del Estado que los catalanes pagan, a bloquear todos sus proyectos: ni conexión ferroviaria del puerto con Europa, ni servicios públicos que funcionen, ni inversiones en infraestructuras, ni TGV a Europa, ni toma de control de empresas españolas, ni aeropuerto
intercontinental, ni nada de nada.
Ya están conseguidos los objetivos modernizadores comunes a catalanes y españoles, España ya es democrática y europea, pero tan adversa a la diversidad como siempre, no se concibe como plurinacional sino como unitaria, y percibe a los 'diferentes' no como un activo a promover sino como una molestia a eliminar. Proclama que Catalunya es España,
pero piensa y actúa que Catalunya es de España. Una posesión. Intentamos de buena fe una corrección del expolio fiscal, el dominio político y la discriminación económica y cultural. Tendimos la mano para sólo recibir insultos, boicots y engaños, y un Estatuto que no se aplica ni cumple, pues este Gobierno español, como los anteriores, no tiene por qué cumplir la ley cuando afecta a Catalunya. No pasa nada, ya lo avalarán como siempre los Tribunales Supremo y Constitucional, que para eso los nombran el PP y el PSOE.
Se equivocan: bloqueada bajo España, maltratada en España, insultada por España, harta de España, a Catalunya sólo le queda un camino: la independencia. España tiene mucho que ganar con un Estado catalán, perdería un miembro descontento y problemático pero ganaría un buen vecino y amigo, y podría superar los bloqueos que sufren las libertades y la democracia por causa de una estructura institucional concebida y practicada para asegurar el dominio de una mayoría nacional española sobre las minorías nacionales. Como ya advirtió Burke, es ese dominio la causa de las mayores corrupciones del orden constitucional.
Dijo Azaña que para mantener España unida había que bombardear Barcelona cada cincuenta años, método que calificaba de bárbaro pero efectivo. Los bombardeos ya no son posibles, y España no ha aprendido en su lugar el método de ganar la adhesión cordial e interesada de los catalanes. En el fondo, tanto da. Se ponga como se ponga, la ndependencia de Catalunya es ineluctable e inevitable. Mene Tequel Parsin. Ha empezado la cuenta atrás.
Alfons López Tena
vocal del Consejo General del Poder Judicial.

Enllaç:

http://blogs.publico.es/dominiopublico/53/dependencia-o-independencia-de-catalunya/

dijous, 3 de gener de 2008

Abrasiva interview de Xavier Panades a Bristol Rocks-Abrasive interview of Xavier Panades on Bristol Rocks

Bristol rocks has just published an abrasive interview of the only international representative of the Catalan music abroad Xavier Panades
The interview denounces the irregularities, weaknesses, and politicisation of the music of the Catalan countries in the Spanish state¦ Do not miss it!

Bristol rocks acaba de publicar una entrevista durissima de l'únic representant internacional de la musica catalana Xavier Panades;
on denuncia les irregularitats, febleses, i polititzacio de la musica dels Països Catalans i l' estat espanyol.

http://www.bristolrock.co.uk/BandPages/XavierPanades/Interview/XavierPanadesInterview.htm

(www.myspace.com/xpanades).

Un poema i comentari del Llibre Cel Ras/ A Poem and a comentary about the book Cel Ras

Xavier Panades ha escrit un poema i un comentari sobre el fantastic llibre "Cel Ras" dels autors Maite Coves i Móra i Vicent F. Soler i Selva. El llibre de ficcio amb llocs i personatges reals ofereix una panoràmica valenciana del context convuls en què s'inicià el segle XX.

Xavier Panades has written a poem an a coment about the excellent book "Cel ras "by Maite Coves i Móra i Vicent F. Soler i Selva. The book mixes fiction with real places and personalities, offering a Valencian panoramic of the convulsed context in which the 20th century started it.

http://www.curiedigital.net/celras/opinions8.php

http://www.curiedigital.net/celras/opinions3.php

dimecres, 2 de gener de 2008

La Gira del Zoorealisme

(English version below)

“La facultat d’establir relacions i de sintetitzar-les és filla de la maduresa del pensament” Francesc Pujols

Onze anys després de combinar rapsòdies en català arreu del món, per primera vegada vaig aterrar a l’Horiginal del carrer Ferlandina de Barcelona, una terra on entenen el que gemego. Entre angles, places, artistes, i humans de tots els colors, a l’interior del recinte va ser grata la presència de diversos poetes com el Pau Riba o l’Enric Cassases, que només coneixia d’il·lusions mediàtiques i llibres de contracorrents. La gira de tardor de finals d’octubre va significar un reeiximent emocional, que ha fet espetegar sentiments profunds, atrapats des de la infantesa de la nostra curta cultura democràtica. De fet, l’entenc com a un happening esglaonat i sense rumb, però guiada per l’interacció d’emocions i sacseigs entre el públic desterrat i l’emigrant artista català.

Tanmateix els nous catalans ens abraçaven al final dels concerts, després de dedicar una cançó als nois avorrits que “apallissen emigrants als transports públics, quan funcionen”. Com els autèntics ...... ells marxaven indignats, creuant la cara cap un cantó o l’altre, perquè quan estan de gresca ningú els hauria d’emprenyar amb les deficiències socials i personals del país.

Als carrers de Barcelona, el català és com el Nou Camp, una relíquia turística. De fet la cara perplexa del policia municipal quan s’adona que els músics que expulsava de les Rambles aquella tarda per tocar il·legalment cantaven en català; delata la descendència de la nostra cultura popular, el decreixement etern de la nostra subsistència?

La fallida com a cultura popular, sempre és paral·lela al començament d’una crisi econòmica. De fet els signes ja neden entre nosaltres. Els productes de primera necessitat pugen de preu bestialment, a l’hora que els nivells d’educació a Catalunya són els més baixos de l’estat espanyol i d’Europa.

Conseqüentment, no és d’estranyar que en una societat de llibertats menors, els que s’ho poden permetre (com els governants del país), enviïn els seus fills a escoles estrangeres. Ni que la cultura catalana fos una minoria al seu propi territori.

Aquesta situació actual és producte de la ceguesa voluntària dels catalans, per preservar la “societat de benestar”. Un paradís, consumista, virtual i postís, on els problemes socials són contes diluïts en el gaudiment personal.

Som tan cecs que no ens adonem que la nostra cultura segueix en perill d’extinció. Els signes són evidents: en deu quioscs de poblacions vallesanes i de Barcelona ciutat, no vaig poder comprar cap llibre en català. Només hi havia còpies del codi Da Vinci, seriosament un gran clàssic de la literatura americana traduït al català.

Des del punt de vista econòmic Catalunya és arriada pels emigrants, encara que feudalitzada per una crosta de famílies funcionàries. Els catalans viuen en una perduda concepció única en el món. Els miralls mediàtics, pagats amb els nostres impostos, presenten el nou model social, el més avançat del món, no basat en el realisme o en el surrealisme, però sí en el ZOOREALISME!

Xavier Panadès, rapsode català resident a Bristol (UK)



The tour of the Zoorealism

“The faculty of establishing relations and of synthesizing them is the daughter of the maturity of the thought” Francesc Pujols

Eleven years after combining rhapsodies in Catalan all over the world, I landed for the first time at the Horiginal on the street Ferlandina of Barcelona. An earthling where they understand what I moan.

It was pleasant to swim among angles, posts, squares, artists, and humans of all colours, and in the inside of the precinct with the presence of several poets, like Pau Riba and Enric Cassases who only I knew from mediatic illusions and books of counter currents.

 The autumn tour at end of October was an emotional success, which made deep feelings crushed and caught up with reality since the childhood of our short democratic culture. As a matter of fact, I understand it as a “happening” spaced out and without direction, but guided by the interaction of feelings and vibrations between the exiled public and the emigrant Catalan artist.

However the new Catalans embraced us at the end of the concerts, after devoting a song to the bored boys who "beat up emigrants on the public transports, when they work". The authentic ones......were infuriated, turning their necks to one or the other side, because when they are partying nobody should annoy them with the social and personal deficiencies of the country.

 On the Barcelona streets Catalan language is like the “Nou Camp” (Barcelona’s football stadium), a tourist relic. In fact, the perplexed face of the municipal policeman, when he noticed that the musicians who were expelled from the Rambles of Barcelona in the afternoon because they were playing illegally sang in Catalan, sharply betrays the regression of our popular culture, the eternal diminishment of our subsistence?

The failure as a popular culture is always parallel to the beginning of an economic crisis. As a matter of fact the signs already wave among us. The price of products of first need have risen horribly, at the time that the levels of education in Catalonia are the lowest of the Spanish state and from Europe.

Consequently, it is far from surprising that in a society of minor freedoms, those that can (like the rulers of the country), send their sons to foreign schools. Is it strange that the Catalan culture is a minority in her own territory?

This current situation is a product of the voluntary blindness of the Catalans, to preserve the “society of well-being (welfare society?)." A virtual, consumerist and fake paradise, where the social problems are stories diluted in the personal enjoyment.  We are so blind that we do not realise that our culture is in peril of extinction. The signs are evident: in ten kiosks of localities from the Valles County and Barcelona. I could not buy a single Catalan book. Only copies of the Da Vinci code translated into Catalan, indeed, a great classic of English literature!

From the economic point of view Catalonia is hauled down by the emigrants, although feudalized by a crust|scab of civil servants families. The Catalans live in a unique lost conception of the world. The mediatic mirrors, paid with our taxes, show the new social model, the most advanced in the world, not based on the realism or in the surrealism, but in the ZOOREALISM!

Xavier Panadès, Catalan rhapsode living in Bristol (England)