(English version below)
El zoorealisme de la musica Catalana!
El premis enderrock 2008 nomes son la punta de l'iceberg de la zoorealitat de la cultura catalana: "la cultura popular del nostre país es inexistent ".
Qualsevol mercat musical que funciona local i internacionalment, com l'Africa, or l'anglès, es per si mateix econòmicament viable es basat en el dinamisme de tres elements: base (grup de bandes i altres elements per produir musics i musica), circuit i mercat.
Com es possible doncs que parlem del "mercat de musica catalana" si fretura tots tres? perquè aquesta existència es totalment virtual, i nomes a traves de marketing es fa conèixer a una particular minoria, massa minoritari de la població. Les discogràfiques catalanes, els concerts d'estiu, la seva aparició en els mitjans de comunicació, son controlats i subvencionats directament per la generalitat de Catalunya. A mes la musica catalana es artificialment exportada a l'exterior, sinó a traves de beques i fires controlades pels mateixos.
El resultat per una autarquia musical. De fet, les opcions de fer concerts i vendre àlbums en català son tan reduïdes i controlades que durant segles sempre veient les mateixes cares velles (i belles) de sempre, i unes noves que mes aviat son mediocres per no fer noca als mencionats. Desgraciadament molts musics catalans per tal de ser professionals emigren cap a altres països, o empren altres llengües com el castellà o l'anglès que simplement arriben a mes gent o tenen un mercat musical real. Contradictòriament aquests últims son normalment marginats, or tractats com "traïdors"...
El gran problema es que els impostos no s'han invertit per crear la cultura popular catalana, en el cas de la musica de potenciar els tres elements esmentats: base, circuit i mercat. Tanmateix la gent fem evident aquest zoorealisme som totalment marginats, no deixant cap esperança que un canvi real es produeixi des de l'actual estructura socio-politica.
No hi ha dubte que s'ha d'agrair que a traves d'aquesta estructura tan deficient la musica ha sobreviscut mes or menys durant aquests temps de transició. I personalment m'agradaria donar el màxim suport als tots humans que han treballat dins aquestes eines culturals per fer possible que almenys avui aquest article parli de canvi i no de començament. La veritat els Catalans (mes que altres cultures dels Països Catalans) no son coneguts per recolzar i animar la seva pròpia cultura...Es clar que excepte Lluís Llach un parell de vegades, cap artista local ha omplert per si sol/ola el Nou Camp. En canvi quan el Bruce Springteen s'acosta per Barcelona omple fins el pal del galliner!
Quina es la solució? Senzillament (difícilment millor dit) crear de de les arrels, des de cadascú, els tres elements esmentats: base, circuit i mercat. Començant creant da cada barri, pobles, suburbi, etc, la base, una banda de musica, com a València, or com les cases d'Andalusia, i fer reunions regularment. Per exemple, demanar als Ajuntaments que us deixin fer un un cop a la setmana micròfons oberts, on la gent pugui fer un parell de cançons.
Qualsevol idea per desenvolupar les tres columnes de la futura cultura popular catalana serà necessària per evitar l'extinció de la nostra identitat ...La resta es mes del mateix...
The zoorealism of the Catalan music!
The enderrock awards 2008 (the main annual Catalan music Awards) is just the tip of the iceberg of the zooreality of the Catalan culture: "the popular culture of our country is inexistent".
Any musical market that works local and internationally, how the English, and is economically viable is based on the dynamism of three elements: base (musical bands and other elements to create music and musicians), circuit and market.
How is it then possible that we speak about the "market of the Catalan music” if it lacks all of the three? Because this existence is totally virtual, and only make known to a particular minority too minoritarian, of the population. The Catalan music discographies, Festivals, its appearance in the media, is totally controlled and subsidized directly by the Catalan government. Moreover, it is hardly exported to the world artificially in the same conditions just mentioned.
The result is a musical autarchy. As a matter of fact, the options to make Catalan concerts and to sell albums is so reduced and controlled, that the same old (and beautiful) faces are always seen for ”centuries” and some new that are mediocre not to interfere with the fame of the formers. Miserably many Catalan musicians in order to become professionals have been having to emigrate abroad, or used other languages like Castilian or the English that reach more people a real musical market. Contradictorily these last are normally either outcast by the power and people, or are mistreated like "betrayers and traitors"...
The great problem is that the taxes have not been invested to create the popular Catalan culture and promote its three mentioned elements. Moreover, the people we make this evident zoorealisme are totally left out, leaving not a single drop of hope for a real change from this totalitarian socio-political structure.
Undoubtedly, it should be thanked that through this structure Catalonian music have sort of survived during this transitional time. And personally I would like to give my great support to all the humans that have worked in these deficient cultural tools to make possible that this article today speaks of change instead of beginning. The truth is that the Catalans (more than other cultures of the Catalan Countries) are not known to back up and animate their own culture sharply... Clearly, except Lluís Llach no local artist has filled a big stadium like the Nou Camp, F. C. Barcelona Stadium in Catalonia. However when Bruce Springsteen approaches Barcelona his tickets are sold within minutes...
What is the solution? Simply to create from the roots, from each one, the three mentioned elements: basis, circuit and market. Beginning from gathering in each neighbourhood, villages, suburb, the basis, of a music bands for teenagers, like in Valencia and Andalusia. Or for example, to ask the Town Councils to let you once a week to set up an open mic, where the people can play couple of songs.
Any idea to develop the three columns of future Catalan popular culture will be necessary to avoid the extinction of our identity... The rest is more of the same...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Uff, company, és dens el tema!
Doncs hi ha moltes coses aquí dins.
Tot plegat l'espai musical català és un cercle prou tancat. El problema és que hi ha certs criteris per ser-hi dins.
La música catalana té realment de tot, però no sobresurten tots els estils, ni totes les tendències.
D'altra banda, jo crec que hi ha un tipus de fugida que d'alguna manera sí és una traïdoria, bàsicament el fet de decidir canviar de llengua perquè amb la nostra i aquí està tot més difícil. Això és un camí fàcil, però significa amagar el cap i asseure's al sofà a veure-ho passar.
El trencament del cercle només pot estar a les mans dels qui el veiem i no l'acceptem. I tot aquell que deixi la llengua ens afebleix.
Som molts els que fem música o qualsevol altre art i no tenim sortida.
Em van dir que a França només has de demostrar que has fet alguns bolos l'any i tens una subvenció per poder menjar i continuar creant. Lo cualo??? I ezo ké é? (ens preguntem ací).
Les tres columnes: la base la tenim, els centenars del myspace, per començar (i els que no hi són); potser ens hauríem de reunir els que poguem i mirem de crear alguna organització alternativa, auto-subvencionar-nos i auto-finançar-nos, i crear-nos el circuit, i fer néixer un nou mercat.
I més que en xerrarem...
Salut
Uri-nal
Publica un comentari a l'entrada