dimecres, 2 de gener de 2008

La Gira del Zoorealisme

(English version below)

“La facultat d’establir relacions i de sintetitzar-les és filla de la maduresa del pensament” Francesc Pujols

Onze anys després de combinar rapsòdies en català arreu del món, per primera vegada vaig aterrar a l’Horiginal del carrer Ferlandina de Barcelona, una terra on entenen el que gemego. Entre angles, places, artistes, i humans de tots els colors, a l’interior del recinte va ser grata la presència de diversos poetes com el Pau Riba o l’Enric Cassases, que només coneixia d’il·lusions mediàtiques i llibres de contracorrents. La gira de tardor de finals d’octubre va significar un reeiximent emocional, que ha fet espetegar sentiments profunds, atrapats des de la infantesa de la nostra curta cultura democràtica. De fet, l’entenc com a un happening esglaonat i sense rumb, però guiada per l’interacció d’emocions i sacseigs entre el públic desterrat i l’emigrant artista català.

Tanmateix els nous catalans ens abraçaven al final dels concerts, després de dedicar una cançó als nois avorrits que “apallissen emigrants als transports públics, quan funcionen”. Com els autèntics ...... ells marxaven indignats, creuant la cara cap un cantó o l’altre, perquè quan estan de gresca ningú els hauria d’emprenyar amb les deficiències socials i personals del país.

Als carrers de Barcelona, el català és com el Nou Camp, una relíquia turística. De fet la cara perplexa del policia municipal quan s’adona que els músics que expulsava de les Rambles aquella tarda per tocar il·legalment cantaven en català; delata la descendència de la nostra cultura popular, el decreixement etern de la nostra subsistència?

La fallida com a cultura popular, sempre és paral·lela al començament d’una crisi econòmica. De fet els signes ja neden entre nosaltres. Els productes de primera necessitat pugen de preu bestialment, a l’hora que els nivells d’educació a Catalunya són els més baixos de l’estat espanyol i d’Europa.

Conseqüentment, no és d’estranyar que en una societat de llibertats menors, els que s’ho poden permetre (com els governants del país), enviïn els seus fills a escoles estrangeres. Ni que la cultura catalana fos una minoria al seu propi territori.

Aquesta situació actual és producte de la ceguesa voluntària dels catalans, per preservar la “societat de benestar”. Un paradís, consumista, virtual i postís, on els problemes socials són contes diluïts en el gaudiment personal.

Som tan cecs que no ens adonem que la nostra cultura segueix en perill d’extinció. Els signes són evidents: en deu quioscs de poblacions vallesanes i de Barcelona ciutat, no vaig poder comprar cap llibre en català. Només hi havia còpies del codi Da Vinci, seriosament un gran clàssic de la literatura americana traduït al català.

Des del punt de vista econòmic Catalunya és arriada pels emigrants, encara que feudalitzada per una crosta de famílies funcionàries. Els catalans viuen en una perduda concepció única en el món. Els miralls mediàtics, pagats amb els nostres impostos, presenten el nou model social, el més avançat del món, no basat en el realisme o en el surrealisme, però sí en el ZOOREALISME!

Xavier Panadès, rapsode català resident a Bristol (UK)



The tour of the Zoorealism

“The faculty of establishing relations and of synthesizing them is the daughter of the maturity of the thought” Francesc Pujols

Eleven years after combining rhapsodies in Catalan all over the world, I landed for the first time at the Horiginal on the street Ferlandina of Barcelona. An earthling where they understand what I moan.

It was pleasant to swim among angles, posts, squares, artists, and humans of all colours, and in the inside of the precinct with the presence of several poets, like Pau Riba and Enric Cassases who only I knew from mediatic illusions and books of counter currents.

 The autumn tour at end of October was an emotional success, which made deep feelings crushed and caught up with reality since the childhood of our short democratic culture. As a matter of fact, I understand it as a “happening” spaced out and without direction, but guided by the interaction of feelings and vibrations between the exiled public and the emigrant Catalan artist.

However the new Catalans embraced us at the end of the concerts, after devoting a song to the bored boys who "beat up emigrants on the public transports, when they work". The authentic ones......were infuriated, turning their necks to one or the other side, because when they are partying nobody should annoy them with the social and personal deficiencies of the country.

 On the Barcelona streets Catalan language is like the “Nou Camp” (Barcelona’s football stadium), a tourist relic. In fact, the perplexed face of the municipal policeman, when he noticed that the musicians who were expelled from the Rambles of Barcelona in the afternoon because they were playing illegally sang in Catalan, sharply betrays the regression of our popular culture, the eternal diminishment of our subsistence?

The failure as a popular culture is always parallel to the beginning of an economic crisis. As a matter of fact the signs already wave among us. The price of products of first need have risen horribly, at the time that the levels of education in Catalonia are the lowest of the Spanish state and from Europe.

Consequently, it is far from surprising that in a society of minor freedoms, those that can (like the rulers of the country), send their sons to foreign schools. Is it strange that the Catalan culture is a minority in her own territory?

This current situation is a product of the voluntary blindness of the Catalans, to preserve the “society of well-being (welfare society?)." A virtual, consumerist and fake paradise, where the social problems are stories diluted in the personal enjoyment.  We are so blind that we do not realise that our culture is in peril of extinction. The signs are evident: in ten kiosks of localities from the Valles County and Barcelona. I could not buy a single Catalan book. Only copies of the Da Vinci code translated into Catalan, indeed, a great classic of English literature!

From the economic point of view Catalonia is hauled down by the emigrants, although feudalized by a crust|scab of civil servants families. The Catalans live in a unique lost conception of the world. The mediatic mirrors, paid with our taxes, show the new social model, the most advanced in the world, not based on the realism or in the surrealism, but in the ZOOREALISM!

Xavier Panadès, Catalan rhapsode living in Bristol (England)


2 comentaris:

XAVIER BATLLÉS ha dit...

Molt be Xavi, comparteixo la teva descripció de la nostra cultura, com síntesi de la teva visita.
Gràcies per afegir l'enllaç al meu blog.
Una abraçada

Xavier Batllés

L'urinal ha dit...

El que és tremendo és que la nostra realitat ens pugui dur a fer dissertacions com aquesta, amb tants punts on justificar-la.

No m'agrada ser pessimista, penso que hi ha prou activitat amb identitat pròpia a la nostra terra com pq encara triguem molt a caure (si mai passés, cosa que amb què no compto), però la realitat és "apabullant".

I apabullats com bens no ens sabem espolsar la merda del damunt.

Però com bé dius, els miralls socials acceptats són tan anacrònics, horteres, conservadors, inútils, que ens fan més somorts i si ens punxen no traiem sang.

Tenim altres societats al damunt que ens obliguen a seguir models que no són el nostre. Ja és hora que li dem forma i li donem un espai.

Com a sinònim de Zoorealista només se m'acut un altre mot: Animalada. I ens cal Evolucionar cap a l'home d'una vegada.

Salut i bona feina Xavier.
Uri-nal